SOC APÀTRIDA

(versión en castellano, más abajo)


no és gens fàcil reivindicar avui, en aquest dies de tanta cridòria politiquera –que no política- la necessitat de viure mancat de pàtria, d’identitats que obren i tanquen cercles de pensaments, imaginaris i tradicions,

no és gens fàcil desmarcar-se de tanta maleïda pàtria de patriotes embolcallats de banderes de tota mena,

no és gens fàcil fugir de paranys identitaris que avui esquitxen la conversa senzilla i quotidiana, gairebé sempre sense que ningú ho vulgui, però és tanta la pressió com incert és el discurs que ens uneix,

no és gens fàcil intentar explicar que, més enllà de la idea romàntica que la pàtria és el lloc i el temps de la infantesa –una idea amb la qual no puc si no estar d’acord - la pàtria per a mi no és el lloc on vaig néixer, mai no serà la pàtria una coincidència de l’ atzar i del temps: vaig néixer a la Patagònia, a la vall del Rio Negro per un fet casual, no del destí, tampoc perquè un pretès Déu ho hagi volgut, ningú no escull ni als seus pares ni als seus veïns... afortunadament!

no és gens fàcil, sobretot perquè el malentès és immediat, dir en veu alta que l’ única pàtria que reconec és la llengua que parlo quotidianament amb la gent del lloc on estic vivint, només aquesta llengua que apropa, allunya i barreja imaginaris ens fa persones lliures, per obrir discussions amb arguments, però sense cap afany de convèncer-nos els uns als altres, tan sols reconec la pàtria de la imaginació que només necessita d’una llengua i una parla comuna i a vegades, ni tan sols això,

sí, tot això pot ser seductor i literàriament engrescador, però reivindicar la meva condició d’apàtrida significa, avanç de tot, prendre una postura política concreta, en aquest sentit mai no m’ha interessat totes aquestes discussions gairebé vuitcentistes sobre el futur de Catalunya com Estat-Nació; sí, es clar que la polèmica s’arrossega des de 1714, però avui ja forma part d’un conflicte interburgès que protagonitzen la dreta i el centre dreta català i espanyol (PP, PPSOE-PSC, CiU, ERC), a més a més, contextualitzat per un enfrontament encara més fort com és la lluita per la hegemonia de l’actual concentració financera; es per això que el futur de Catalunya com Estat-Nació no me interessa més enllà de la seva progressiva extinció com Estat capitalista

ara bé, la gran manifestació de la Diada del 11de setembre passat, significà per una part, una mobilització popular que ultrapassà totes les perspectives burgeses –molts pendents llavors, del ara oblidat “pacte fiscal”- i obligà a tots els partits de dreta, centre dreta i centre esquerra catalanistes a prendre una postura clara i solvent, però la mobilització del 11 de setembre es inconcebible sense alguns antecedents específics com van sé la manifestació del juliol de 2010, però també les vagues d’estudiants de febrer de aquest any, la Vaga General del 29 de març a Barcelona, les diferents i constants manifestacions de treballadors i funcionaris contra les retallades, accions contra els desnonaments per part de la PAH, i altres moviments socials policlassistes (15M, Moviments Veïnals, etc.), penso que la gran manifestació del 11 de setembre s’ha d’entendre com un fet més de tot un procés social en marxa –interessant i contradictori- que tant pot encetà la reivindicació de la independència de Catalunya, com garantir la continuïtat d’una lluita –lluita de classes, es clar- constatada per el èxit de la Vaga General del 14N a Catalunya; si bé encara l’ iniciativa es burgesa –la convocatòria electoral n’és una prova- comencen a donar-se algunes passes que, penso, encaren una perspectiva històrica diferent; és en aquest procés en el qual intento ser un més

sí, suposo que si el diumenge vaig a votar ho faré per alguna opció alternativa d’esquerres i, malgrat la cridòria burgesa i nacionalista, procuraré continuar vivint sense pàtria i en lluita al costat dels meus companys.



salut, república i socialisme








SOY APÁTRIDA


no es nada fácil reivindicar hoy, en estos días de tanto griterío politiquero –que no político- la necesidad de vivir falto de patria, de identidades que abren y cierran círculos de pensamientos, imaginarios y tradiciones

no es nada fácil desmarcarse de tanta maldita patria de patriotas envueltos en toda clase de banderas

no es nada fácil sortear las celadas identitarias que hoy salpican la conversación sencilla y cotidiana, casi siempre sin que nadie lo quiera, pero es tanta la presión como incierto es el discurso que nos une

no es nada fácil intentar explicar que, más allá de la idea romántica de que la patria es el lugar y el tiempo de la infancia –una idea con la cual no puedo menos que estar de acuerdo- la patria, para mi, no es el lugar donde nací, nunca será la patria una coincidencia del azar y del tiempo: nací en la Patagonia, en el Valle de Río Negro por un hecho casual, no del destino y tampoco porque un pretendido Dios así lo quisiera, nadie escoge a sus padres ni a sus vecinos...afortunadamente!!

no es nada fácil, sobre todo porque el malentendido es inmediato, decir en voz alta que la única patria que reconozco es la lengua que hablo cotidianamente con la gente del lugar donde estoy viviendo, sólo esta lengua que acerca, aleja y mezcla imaginarios nos hace personas libres para abrir discusiones con argumentos, pero sin el afán de convencernos los unos a los otros, tan sólo reconozco la patria de la imaginación que no necesita más que una lengua y habla común y, a veces, ni tan sólo eso.

sí, todo esto puede ser seductor y literariamente alentador, pero reivindicar mi condición de apátrida significa, ante todo, asumir una postura política concreta, en este sentido nunca me han interesado todas estas discusiones decimonónicas sobre el futuro de Catalunya como Estado-Nación; sí, sin duda, la polémica se arrastra desde 1714, pero hoy ya forma parte de un conflicto interburgués que protagonizan la derecha y el centro derecha catalán y español (PP, PSOE-PSC, CiU, ERC) contextualizado, además, por un enfrentamiento aún más fuerte como es la lucha por la hegemonía del actual proceso de concentración financiera; es por ello que el futuro de Catalunya como Estado-Nación no me interesa más allá de su progresiva extinción como Estado capitalista


ahora bien, la gran manifestación de la Diada del 11 de septiembre pasado, significó, por una parte, una movilización popular que ultrapasó todas las perspectivas burguesas –muy pendientes, entonces, del ya olvidado “pacto fiscal”- y obligó a todos los partidos de derecha, centro-derecha y centro-izquierda catalanistas a asumir una postura clara y solvente, pero la manifestación del 11 de septiembre es inconcebible sin algunos antecedentes específicos como fue la manifestación de julio de 2010, pero también las huelgas de estudiantes de febrero de este año, la Huelga General del 29 de marzo en Barcelona, las diferentes y constantes manifestaciones de trabajadores y funcionarios contra los recortes, acciones contra los desahucios por parte de la PAH y otros movimientos policlasistas (15M, Movimientos Vecinales, etc.), pienso que la gran manifestación del 11 de septiembre ha de entenderse como un hecho más de todo un proceso social en marcha –interesante y contradictorio- que tanto puede abrir la reivindicación de la independencia de Catalunya, como garantizar la continuidad de una lucha –lucha de clases, por supuesto.- constatada por el éxito de la Huelga General del 14N en Catalunya; si bien aún la iniciativa es burguesa –la convocatoria electoral es una prueba- comienzan a darse algunos pasos que, pienso, encaran una perspectiva histórica diferente; así pues, es en este proceso en cual intento ser uno más


sí, supongo que si el domingo voy a votar lo haré por alguna opción alternativa de izquierdas y, a pesar del griterío burgués y nacionalista, procuraré continuar viviendo sin patria y en lucha junto a mis compañeros



salut, república i socialisme



uno tiene su corazoncitoo  y por más que  hay mejores versiones  de Som, me quedo con esta, porque es la actuación de Obrint Pas en mi ciudad y porque me interesa en comiienzo y el final de este vídeo