lunes, 28 de septiembre de 2009

quartet de tardor

fotografia de Araceli Merino


I. llum (allegro)

la llum de l’estiu és morosa, despulla i enlluerna, els colors es tornen plans i la calor els fa freds, amb perímetres concrets i inapel.lables.
la llum de setembre encara no s’ha desfet de la intensitat de l’estiu, si bé l’escurçament de les tardes provoca una certa declinació de l’aire que exigeix a la mirada tensió i demora.

al matí, aquesta llum de setembre és ingenua, sembla de joguina, però això no és més que un parany d’el temps, perquè amaga el tret fugisser que fa que, sense que te n’adonis, sigui a la finestra presentant els colors del capvespre.

però no serà fins a les acaballes del mes que la llum començarà a posar-se a escaire de l’horitzò, és aleshores quan la mar plateja com mai i, al bosc, les alzines, roures, pi negres, faigs, bedolls i falgueres desitgen, amb avarícia, totes les games de grocs, taronges, ocres, sienes i les foscors dels verds.
de sobte, setembre s’ha fet fonedís i la tardor enceta una altra llum.


II. arbre (minuetto)

l’arbre dóna la primera pauta, la tardor hi és i no hi és, conviuen ocres, grocs taronges i verdes resistents.
a la foto, l’arbre és la veritable porta que obre totes les expectatives, es reserva tot l’angle i intenta despenjar els seus colors a l’aigua que paga una penyora a la boira.
poques fulles al terra, la tardor encara és un esbós.


III. boira (andante)

aquesta boira és de cànon fotogràfic! espessa, enterbola l’altra riba del llac. el bosc manlleva la boira a l’aigua i la pren com a ostatge.
posa en dubte totes les formes conegudes d’espai i temps: tot alló que no sembla, és, creixen pors i temences i la imaginació anorrea els límits de la realitat.


IV. barques (vivace poco maestosso)

semblen fetes de fibra de vidre, això les sitúa a la modernitat més absoluta, però, precisament, aquest tret frustra la seva expectativa mítica: aquest llac i aquest paisatge exigeixen “barques de fusta”, ara bé, de ser així, la nostra “lectura” quedaría desfasada i atrapada en una concepció estética pròpia del romanticisme o d’el primer impressionisme.
aquestes barques “de petroli” ens tornan a la veritable instància temporal i estètica del paisatge: som davant d’una fotografia, no davant d’una pintura.

però, aquestes barques, obren un segon vessant temporal: “el temps en absència”, és a dir, desfer l’incògnita que supossa la solitud de les dues barques, tot queda lliurat a la imaginació de l’espectador: acabem d’encetar el temps de la narració i el ventall de possibilitats és infinit.
s’ha acabat la imatge i comença el domini de les paraules que intentaran respondre a la pregunta, què fan en aquest lloc aquestes dues barques?
el temps del relat està servit.

tres plecs temporals que tiba la llum de tardor.


7 comentarios:

Araceli Merino dijo...

Tota una simfonia de paraules que segueix fidelment l'estructura dels grans clàssics de la música, que es barreja amb una anàlisi també formal de la fotografia... una forma per parlar de forma, però com en els grans clàssics, la subjectivitat de l'artista sorgeix amb força en mig de l'arquitectura per parlar de tot allè que alhora ens conmou (o no) davant l'art, com davant la natura, que és l'art sublim.

hugo dijo...

Hola Araceli:
Gràcies per les teves paraules.
He vist això del twiter i m'ha agradat força.

salutacions
hugo

Cris (V/N) dijo...

carai hugo, això son Paraules Majors, eh? No m'ha fet falta escoltar més que la música de les teves pareules, i tornar-me a embadalir amb la magnífica foto de l'Araceli.... Bona feina, molt i molt bona, felicitats! (això de pagar una panyora a la boira és.... uf!)

MGJuárez dijo...

Avui he imprès el text, per llegir en veu alta, per portar les paraules a l'imatge precisa de la tanto bella, bella, fotografia. Hi ha un element que sorgeix quan llegeixes en veu alta, i es la musicalitat, el tempo d'aquesta obra teva. El que li has asignat a cada fragment.

Desprès de la primera obertura en tres fragments, les barques... la descoberta de les barques, l'historia dintre de una narració, tres plecs temporals que tiba la llum de tardor; les barques sempre esperen l'altre riba... jo he vist aquesta imatge, jo vaig veure les barques adormides.

Una forta abraçada,
Montse.

hugo dijo...

Hola Cris, gràcies per les teves paraules, continues afalagant-me massa i al final em condemnaràs al pecat de supèrbia jajaja


chao
hugo

hugo dijo...

Hola Montse, el teu comentari m'ha fet pujar a dalt de la escala, espero i desitjo que no sigui la de Jacob.

chau
hugo

Inuit dijo...

El temps de l'absència..
llarg
feixuc
un sense sentit
un temporal
devastador
en un esperit malaltís.
Molts anys
ho sé.

Inuits

Inuits