Fotografía de Araceli Merino
I
el gebre
que buida la nit
grogueja
l’aire
la llum
II
el no res de les passes
que desfà
i talla
passes d’un altre carrer
la llum gastada de foscor
(potser
la solitud
encara no sigui aixó)
III
vora la grava
de la riba,
la nit
desossa
la llum
al mar
IV
no només
el secret de l’olor del mar
a la sal
-que tambè-,
no,
el desertor sap
que la barca fa nosa
si s’ha de caminar
sobre el vidre glaçat
d’aquest cel de mar.
I
el gebre
que buida la nit
grogueja
l’aire
la llum
II
el no res de les passes
que desfà
i talla
passes d’un altre carrer
la llum gastada de foscor
(potser
la solitud
encara no sigui aixó)
III
vora la grava
de la riba,
la nit
desossa
la llum
al mar
IV
no només
el secret de l’olor del mar
a la sal
-que tambè-,
no,
el desertor sap
que la barca fa nosa
si s’ha de caminar
sobre el vidre glaçat
d’aquest cel de mar.
4 comentarios:
Carai, Hugo, com t'ho fas per escriure així? Ja et vaig dir que feu un tàndem genial amb l'Araceli, és un plaer pels sentits, felicitats altra vegada :)
Les nits son més gelades si sents les passes dels altres al final del carrer; si la gebrada s'enfila pels peus des de el vidre glaçat de la mar. La solitud es un mirall nocturn on no trobem el nostre reflexa.
Abraçades,
Montse.
Hugo, fa dies que volia escriure't per felicitar-te i alhora donar-te les gràcies. Poques vegades una foto meva ha pogut acompanyar uns versos tant preciosos. Em sento francament afalagada.
Moltes gràcies per compartir la teva extraordinàriua capacitat creativa!
Hola:
graciès a totes tres per aquets comentaris tan elogiosos,
ens veiem i ens llegim
salut,
hugo
Publicar un comentario