la primera vegada
que el ferrer
imaginà el pany
que imaginà el manyà.
(la primera mà
que va empenyer la porta),
la primera vegada
que tancà sortides
la clau
( -la porta que obrí
l’instant d’oblit i espera
-el pati entrevist
de grava, geronis
i buganvilles
-i el troç de paret
que grimpa l’heura
-el cop de porta
rere l’esquena
i les passes que allunya
el carrer d’un altre carrer)
la primera vegada
que el pany
trobà cec
la clau
-no era mort el manyà
i ja algú
havia llençat
la clau a les clavagueres.
3 comentarios:
Com a les relacions personals, oi? Construir no es tan fàcil; mantindre, menys. Tot té un caràcter efímer, ràpid i fragmentari. Antiguitats instantànies, diuen.
Abraçades,
Montse.
Hola Montse:
A vegades penso que el temps que passa pel pany de una porta es més fiable que el temps mentidé dels rellotges.
graciés per les teves paraules
hugo
Un poema preciós, una reflexió sobre la mateixa vida, un eufemisme sobre la poca trancendència de la vida humana... el rei ha mort, visca el rei!
Publicar un comentario