jueves, 17 de septiembre de 2009

la llum i les passes


Fotografía de Araceli Merino


I

el gebre
que buida la nit
grogueja
l’aire
la llum

II

el no res de les passes
que desfà
i talla
passes d’un altre carrer

la llum gastada de foscor

(potser
la solitud
encara no sigui aixó)


III

vora la grava
de la riba,
la nit
desossa
la llum
al mar


IV

no només
el secret de l’olor del mar
a la sal
-que tambè-,

no,
el desertor sap
que la barca fa nosa
si s’ha de caminar
sobre el vidre glaçat
d’aquest cel de mar.





4 comentarios:

Cris (V/N) dijo...

Carai, Hugo, com t'ho fas per escriure així? Ja et vaig dir que feu un tàndem genial amb l'Araceli, és un plaer pels sentits, felicitats altra vegada :)

MGJuárez dijo...

Les nits son més gelades si sents les passes dels altres al final del carrer; si la gebrada s'enfila pels peus des de el vidre glaçat de la mar. La solitud es un mirall nocturn on no trobem el nostre reflexa.

Abraçades,
Montse.

Araceli Merino dijo...

Hugo, fa dies que volia escriure't per felicitar-te i alhora donar-te les gràcies. Poques vegades una foto meva ha pogut acompanyar uns versos tant preciosos. Em sento francament afalagada.
Moltes gràcies per compartir la teva extraordinàriua capacitat creativa!

hugo dijo...

Hola:
graciès a totes tres per aquets comentaris tan elogiosos,
ens veiem i ens llegim
salut,
hugo