...malgrat la boira, cal caminar

tots els que em coneixen i passen per aquest blog saben que en més d'una ocasió m'he declarat apàtrida, com a retòrica, fins i tot com a poètica, no està malament, però políticament és insubstancial 

 avui és 11 de setembre, Diada de Catalunya, i es commemora una derrota -les tropes borbòniques de Felipe V prenen Barcelona, últim bastió de la resistència en la Guerra de Successió, l'11 de setembre de 1714...- també, per descomptat, avui és el quaranta aniversari del Cop d’Estat del general Pinochet al govern legal i constitucional de Salvador Allende i tot el que després va suposar això per a Xile i per a la resta d'Amèrica Llatina: viure un dels períodes històrics més foscos i sagnants que es recorden. 

 avui és 11 de setembre i la jornada, ens agradi més, ens agradi menys, serà històrica: que mig milió de persones ajuntin les seves mans per a unir en una cadena humana els més de 400 quilòmetres que van des d'Alcanar fins a El Pertús demandant l'autodeterminació i la independència de Catalunya suposa: primer, una demostració d'organització, de força, de consciència i voluntat política i de mobilització de la societat civil catalana impensable fa només un parell d'anys -quan els independentistes eren “quatre gats de l'extrema esquerra” que s'ajuntaven en el Fossar de les Moreres-, però també suposa un èxit polític sense precedents de l'Assemblea Nacional de Catalunya. 

encara que em considero molt lluny, ideológica i políticament, del que significa l' ANC, he de reconèixer dos mèrits, el primer que ha sabut canalitzar, com ningú, la protesta, la brega, el malestar davant la crisi econòmica dels diferents sectors de la petita burgesia -industrial, comercial i agrària, professionals autònoms- i sectors de la classe treballadora -funcionariat, professors o personal sanitari- molt tocats per les retallades, peró no ha aconseguit treure al carrer al conjunt de la classe treballadora; pot ser perqué la classe treballadora encara está mancada d'una organització política independent de la burgesia, pot ser perqué a la classe treballadora, històricament, "aixó de l'independència" mai no l'hi ha interesat gaire; en síntesi el gran mèrit de l'ANC és haver aconseguit nuclear a molta gent darrere d'un objectiu clar: la secessió i independència de Catalunya de l'estat espanyol

el seu altre mèrit és haver-li marcat el pas -i a vegades deixar amb el cul a l'aire- al Govern de la Generalitat i a don Artur Mas: fa any i mig el projecte de CiU era... ¡Eurovegas! i després del fracàs que va suposar que Sheldon Adelson –un altre que tal- ho portés cap a Madrid, CiU es va treure del barret... ¡el Pacte Fiscal de Catalunya amb l’Estat espanyol! i va interpretar la gran mobilització de l'11 de setembre del 2012 com recolzament a un projecte que va a ser enterrat al crit de ¡Independència! 

 s’equivoquen tots els qui pensen que el problema de Mas i de CiU es Madrid, Rajoy o el PPsoe, noooo el seu únic problema es que fer amb el independentisme que cada dia que passa es torna més i més exigent, més i més conflictiu per un govern que només reconèixer el dogma neoliberal com l’única forma de exercir i entendre el poder...

 no soc independentista, però cada dia que passa veig amb simpatia propostes independentistes com la de la CUP o més recentment el anomenat Procés Constituent , 

de moment us deixo amb aquesta estrofa final de El Segadors  que durant anys i anys els nacionalistes de CiU cantaven amb la boca petita,

 “que tremoli l’enemic
 en veient la nostra ensenya
 com fem caure espigues d’or 
quan convé seguem cadenes

 bon cop de falç...”

 i com avui tinc el dia una mica Lluís Llach -el títol de aquesta entrada es par d'una altre cançó d'en Llach- aquí us deixo aquest vídeo amb una de les seves grans cançons:
Venim del Nord, venim del Sud -atenció a les guitarres i sobre tot al tó del saxo soprá.



Venim del nord, 
venim del sud, 
de terra endíns, 
de mar enllàm 
i no creiem en les fronteres 
si darrera hi ha un company 
amb les seves mans esteses 
a un pervindre alliberat. 
I caminem per poder ser 
i volem ser per caminar. 

Venim del nord, 
venim del sud, 
de terra endins, 
de mar enllà, 
i no ens mena cap bandera 
que no es digui llibertat, 
la llibertat de vida plena 
que és llibertat dels meus companys. 
I volem ser per caminar 
i caminar per poder ser. 

Venim del nord, 
venim del sud, 
de terra endins, 
de mar enllà. 
i no sabem himnes triunfals 
ni marcar el pas del vencedor, 
que si la lluita és sagnant 
serà amb vergonya de la sang. 
I caminem per poder ser 
i volem ser per caminar. 

Venim del nord, 
venim del sud 
de terra endins, 
de mar enllà, 
seran inùtils les cadenes 
d'un poder sempre exclavizant, 
que és la vida mateixa 
que ens obliga a cada pas. 
I caminem per poder ser 
i volem ser per caminar.


Salut Republica i Socialisme