Fotografia de Araceli Merino
-Mdina-Rabat-Illa de Malta-
I
el grec encara
posava noms a les coses,
dubtava de la mar, però no de l’esfera,
la seva pedra aixecada
amargenava
vinyes,
a la llum
de la terra acabada d’obrir
i creia que, a la mel,
els deus desaven
la xifra
de l’or del temps,
potser,
llavors,
els carrerons de la Mdina
no fossin més que
el cel
de dreceres creuades.
II
mai les veus,
la pedra,
que ja és el mur aixecat
pel martell, l’esquadra
i el compàs del canter,
amagà la sal i l’alum,
la fressa de les espasses
i de les cavalleries
delmant la llum a la cendra
amagà el sord decret de la sica,
la sang, la traició
i la sentència,
amagà les trencadises de miralls
dels carros sobre les llambordes
que dessosen, en silenci,
els cossos de la pesta,
però la pedra
mai amagà les veus
III
–no hi son
a la pedra
–ni al buit de les hores
que els deus descompten
–ni les han forçat
els vents que arrosseguen
pels carrers
el Gregal
no,
les veus
dels carrerons de Mdina
coneixen les petjades
les xifres
el silenci
i les paraules
de les velles sàvies
que parlen soles.
(Per a 0 comentari: de les dues etimologies de la paraula Malta prefereixo la grega a la fenicia: Meli>Mel i Melite>> Malta "dolça com la mel" o també "terra de mel")
9 comentarios:
ratón, ratón
queremos traducción!
suena de la santa hostia...
dale, sé buenito
Silvia
que maco, la foto i com sempre les belles paraules amb les que l'acompanyes.... gràcies poeta, un petó :)
De la santa hostia... i de la santa ordre de les diferents religions quan es barrejaven als pobles. M'ha fet recordar els obradors, els constructors de tantes i tantes edificacions d’església i l’ansar, au que va volar sobre moltes pedres i els picapedrers.
Preciós tot el poema, implacable en les imatges el II i el III; sento les veus d’aquestes dones –que per la boca dreçaren el temps passat -, elevant-se’n pel mur, ofegant-se entre les pedres.
Has fet un bon treball que embelleix més encara aquesta fotografia on, de ben segur...
els carrerons de la Mdina
no fossin més que
el cel
de dreceres creuades.
A veces parece que las piedras sí conocen los secretos del tiempo. Qué no habrán visto las piedras...
Una abraçada
Hola Silvia:
Gracias por tus comentarios después de la traducción que te remití.
Salut,
hugo
Hola Cris:
Gràcies per les teves paraules i ¡cuidat!
salut,
hugo
Hola Montse:
Gràcies per ser-hi. Acertat el teu comentari, como sempre.
Repeteixo, no deixis de publicar en els teus blosss
salut,
hugo
Hola Xocas:
Graias por pasarte por el blog, en breve tendrá una visita mía.
salut,
hugo
M'agrada l'evocació del silenci com a espai de ressò de les veus del passat, tal vegada com si les pedres acumulessin la memòria sonora del temps, particularmnent del temps del que l'únic so que conservem és el de la música escrita en un pentagrama, pero cap més. El silencia evoca... evoca fotos i poemes. Celebro que, una vegada més una foto meva t'hagi servit de finestra al passat, d'espurna d'encesa de la flama poètica.
... i disuclpa una vegada més el retard.
Publicar un comentario