Fotografia de Araceli Merino
I
el temps,
que potser
mai no ha estat
d’or,
lliura
al desert
la sorra
buida
dels seus descomptes.
II
la sorra oberta
en els ulls
clucs
-després de cercar
el cel
d’una altra
drecera vana-,
la mudança
que fa la llum
xifra
el secret del desert
-o potser amaga
el parany
rere el fil nu
de l’horitzó.
III
del seu onatge,
el vent porta i perd
les parets
d’aquest laberint
que amb el cel
bescanvia
entrades,
però mai sortides.
IV
saps que no tens
la mà d’Ariadna,
saps que rere teu
no queden petjades,
saps que ets ostatge
de les passes
que
encara no has fet,
potser
trobis
altres desertors
que cerquin,
també,
l’or dels temps.
2 comentarios:
Hola Hugo
Quin poema tant maco. A part de dir-te que la solitud de l'escena de la foto crec que combina molt bé amb l'esperit dels teus versos, també m'he sentit afalagada, motiu pel qual t'he correspòs en el meu blog. Si tens una estoneta i t'hi vols passar....
nois, preciós, un tamdem increible.... hugo, felicitats per la paraula, a l'Araceli, doncs, ja he passat fa uns dies pel seu sahara i ja sap què n'opino.... fantàstic, de debó :) salutacions
Publicar un comentario